“Ara faig una part assistencial i també m’encarrego de l’aspecte digital de l’hospital”

Recuperem l’entrevista a la Dra. Amàlia Arce, publicada a la Revista COMB nº 139

Amàlia Arce

Pediatra i cap d’e-Salud de l’Hospital de Nens

La doctora Amàlia Arce és pediatra a l’Hospital de Nens de Barcelona. A la xarxa la coneixen com lamamapediatra gràcies al seu blog, que va començar a escriure fa cinc anys. Combina la tasca assistencial a urgències i la seva consulta amb la presencia en línia. El seu blog, www.dra-amaliaarce.com, on alterna les seves experiències professionals i personals, l’han empès a assumir diferents reptes, com la identitat digital del seu hospital. El seu blog està en procés de ser publicat en format llibre. El seu blog ha estat publicat en format llibre.

Per què vas decidir obrir el teu blog?

Feia temps que seguia un altre metge que en tenia un i era una idea que em resultava atractiva. El vaig obrir i vaig començar a escriure la meva experiència. La pediatria és una professió que està lligada a la infància i quan tens nens li dóna un altre caire. És una barreja del que t’aporta la vida professional i la personal.

Què pots dir d’aquests cinc anys d’experiència?

S’ha fet gran després de cinc anys i he escrit molt, gairebé hi ha mil entrades. L’experiència ha estat molt gratificant perquè, a banda de la satisfacció personal, he conegut a molta gent i això et dóna peu a fer altres coses.

Què has aconseguit fer gràcies al blog?

Trobes altres eines i formes de fer. T’engresques en altres projectes més relacionats amb enfocar la relació metge-pacient d’una altra manera. Amb la Fundació Hospital de Nens vaig començar a explorar el tema digital, les xarxes i com fer servir aquestes eines com ja ho havia fet a nivell personal. Ara faig una part assistencial i també m’encarrego de l’aspecte digital de l’hospital.

És el que es diu salut 2.0? Què és?

Utilitzar les noves tecnologies i la xarxa, per complementar la relació metge-pacient. Són dos mons que no sempre s’ajunten. Encara estem immadurs com a col·lectiu i com a institucions. Però els pacients cada cop demanen més fer servir aquests canals i, els professionals hi van entrant. És senzill: donar l’adreça de correu, la teva pàgina, algunes indicacions a la consulta i finalment els envies un enllaç perquè se’l mirin. L’acceptació és bona, però em crida l’atenció que la gent no ho demani de forma natural i menys la primera o segona vegada que et veuen. Alguns ho fan quan la relació està més consolidada.

Quines eines dónes als teus pacients?

En el cas dels pediatres busquen l’accessibilitat. Quan algú ho demana li ofereixo. Em sembla més adient donar l’adreça de correu o que et trobin a la xarxa que donar el telèfon. No tothom ho demana; ho acabo oferint jo. Em crida l’atenció perquè pensava que la gent ho demanaria més, la veritat, i més tenint en compte que treballem amb gent jove i que tothom va amb un smartphone. Quan arriben al pediatra, volen el de sempre.

És un servei que no s’esperen trobar?

Encara no estem prou madurs, ni els professionals ni els pacients. En canvi la gent busca molt sobre salut i criança a Internet. És difícil que aquest triangle es tanqui. La visita d’urgències té altres connotacions i una altra forma de fer i és més difícil integrar totes aquestes eines… però ja hi arribarem.